sábado, 4 de junio de 2016

GARCI

Després de Holmes & Watson (2012), José Luis Garci (Madrid, 1944) va dir que es retirava de dirigir pel·lícules. De moment ho ha complert i sembla que té intenció de ser fidel a una decisió que l’ha portat a dirigir teatre, a escriure un nou llibre i també, amb aires d’homenatge, a rebre ahir el premi d’honor del Col·legi de Directors de Catalunya, que al llarg dels anys han rebut cineastes com Fred Zinnemann, George Sidney, Sam Fuller, Fernando Trueba i Elia Kazan.
El satisfan els premis?
Coneixes algú a qui no?
Home, sí, en podria enumerar uns quants.
Doncs llavors és molt fàcil, no els reculls i ja està. A mi sempre m’han agradat, sobretot aquells als quals no et presentes sinó que te’ls donen perquè algú considera que te’ls mereixes. És un honor i un privilegi.
¿Es manté en la decisió de no dirigir més pel·lícules?
Ho vaig decidir fa quatre o cinc anys i no he canviat d’opinió. Vull viure una vida sense reunions, sense haver d’esperar que algú decideixi si una pel·lícula meva és bona o dolenta i si pot tenir drets d’antena televisius o no. Si algú em vingués a buscar i em proposés alguna cosa potser m’ho pensaria. Faig com James Bond: “Mai diguis mai més”.
Crec que la decisió va ser en un lloc especial.
Sí, a la Tercera Avinguda de Manhattan, un lloc molt estimat per mi perquè hi vaig rodar escenes d’El crack.
Però fugir del cinema no, oi?
Impossible! M’he volgut treure de sobre l’embolic de produir i dirigir, però continuo escrivint i llegint molt sobre cinema, i veient-ne moltíssim, esclar.
Sé que li ha encantat Mad Max. Furia a la carretera .
Quina pel·lícula tan moderna i renovadora! Em va estranyar molt que els Oscars es bolquessin tant en Iñárritu i no li donessin cap premi gros a George Miller. Està extraordinàriament ben filmada, em recorda la literatura d’Homer i el cinema de John Ford.
Crec que va ser el primer a qui li vaig sentir emparentar el cinema i la vida.
El cinema, el futbol i els espectacles que ens ocupen habitualment són com una vida de recanvi. El cinema ets tu mateix, els teus amics, les històries d’amor que vius, la bellesa, l’avarícia, els somnis de les col·lectivitats, les dones que t’agraden... Et puc dir sense equivocar-me que tot el que existeix a la vida té presència al cinema.
Estic quasi segur que això li vaig sentir dir a ¡Qué grande es el cine!
Segur que sí. Mira que he fet coses al llarg de la vida, però del que més orgullós estic és de ¡Qué grande es el cine! M’han parat pel carrer centenars de vegades per parlar-me d’aquell programa, per agrair-me que els descobrís aquell director i aquell altre, per explicar-me que ara es continua veient per internet. Una satisfacció immensa.
S’aprenia molt veient-lo.
Home, és que treballava amb gent que estimava el cine i ho sabien transmetre. Al llarg de les diverses etapes del programa vam emetre més de cinc-centes pel·lícules. Crec que va ser la prolongació d’una escola de cinema.
El director Vincente Minnelli deia que dirigia pel·lícules perquè si no ho feia no podia dormir. ¿Vostè sempre ha fet el cinema que ha volgut?
Sí, sempre. He tingut la sort de tenir llibertat absoluta. He dirigit divuit pel·lícules i algunes s’han quedat sense fer. I he dormit bé, eh?
Com quines?
Vaig voler fer Los últimos de Filipinas i El hereje -sobre la novel·la de Delibes- però no va ser possible per motius de pressupostos que no quadraven.
Durant molts anys va ser l’únic director espanyol amb Oscar. Pesava?
No, estava contentíssim! El més rellevant és que em van nominar quatre vegades - Volver a empezar, que va guanyar, Sesión continuaAsignatura aprobada El abuelo -un rècord força sorprenent. El abuelo, per cert, va perdre contra La vida és bella! Al meu amic Robert Wise li agradava dir-me “ets un dels nostres”. Tenia una mica de raó perquè jo vaig aprendre cine veient pel·lícules del Hollywood dels 40 i 50, el que m’agrada més. Ara el cine es fa d’una altra manera.
¿El cine casa bé amb els interessos dels polítics?
No m’interessen gens! Vaig ser a Milà per la final de la Champions i només veies polítics per tot arreu. Quina mandra! Els polítics són aquells que de petits, a l’escola, sempre seien al final de la classe.
L’altre dia feien Volver a empezar a La 2 i m’hi vaig tornar a enganxar.
Com me n’alegro!
L’escena en què Antonio Ferrandis ensenya a José Bódalo el paper que explica la seva malaltia...
És una escena bonica, sí. Ells eren amics, van fer molt de teatre junts al María Guerrero, i es coneixien molt. El dia que la vam assajar, la llum natural es va anar apagant i va crear una calidesa molt especial entre ells. “Això és d’Oscar!”, vaig exclamar. Sempre m’ho van recordar, esclar.
Boníssim!
I això no és tot. El president de l’Acadèmia de Hollywood va dir-me que si la pel·lícula hagués optat a més Oscars a part del de parla no anglesa, segur que Bódalo hauria guanyat el de millor secundari.
¿D’entre totes les que ha dirigit escolliria aquesta?
Això és molt difícil. A Landa li encantava El crack 2, per exemple. Deia que era la millor pel·lícula que havia interpretat, per sobre fins i tot de Los santos inocentes. El temps va posant i traient pòsit, va fent envellir el cine millor o pitjor. A mi, de totes les meves pel·lícules la que més m’agrada ésCasablanca. L’he vista tantes vegades que la sento meva. Podria rodar-la, pla per pla, de memòria.

No hay comentarios: